Montapollos: la crispació inconsistent tenia un preu
Montapollos: la crispació inconsistent tenia un preu
En algun moment dels darrers mesos, una de les cares visibles de la política espanyola, representant de Ciudadanos, va ser batejada a les xarxes socials com la Montapollos, amb gran ressò també als mitjans de comunicació tradicionals.
La monumental debacle de Ciutadans / Ciudadanos en les darreres eleccions és deguda, entre altres, a factors conjunturals. En podríem destacar la recent aparició en escena de Vox, que hauria trasbalsat les rutines de vot dels electors de dreta i d’extrema dreta. Però, deixant de banda aquests factors circumstancials, la monumental patacada vindria a demostrar que, tot i sent rendible a curt o mig termini, la crispació i la manca de coherència, a la llarga, passen factura. I de vegades les factures són molt elevades. Estaríem, doncs, davant del desinflament d’un enorme suflé?
La formació taronja va néixer al 2005, com una plataforma per defensar els drets dels castellanoparlants a Catalunya. Varen aprofitar un buit important en el panorama polític català del moment. En aquella època, Convergència i Unió mantenia encara un paper hegemònic, que venia de dècades. Pel que fa al PSC, que havia estat durant tot aquell temps a l’oposició, va accedir a la presidència de la Generalitat amb el tripartit. La meitat més catalanista d’aquest partit tenia la iniciativa en aquell moment, com han canviat les coses! Per la seva banda, el Partit Popular a Catalunya semblava tenir més connexió amb un passat d’unitat de destí en l’universal, que no pas amb la realitat catalana.
Ciudadanos, logo
En aquest context i aprofitant el descontent evident d’una part de la població que es va sentir orfe, Ciutadans va començar a aparèixer en l’escena mediàtica a base de magnificar els problemes entre el català i el castellà. L’estratègia era simple: tot i que no hi havia una preocupació important pel tema de la llengua, el fet d’aparèixer en els mitjans de comunicació posant en entredit un dels pilars bàsics del nacionalisme imperant els donava molta visibilitat. I donava als seus potencials electors la sensació que, finalment, hi havia algú que feia alguna cosa, que “fotia canya als poderosos”. Aquest va ser el principi de la «política pollo». Era Ciutadans contra tothom.
Els «pollos» consisteixen bàsicament a defensar causes que no impliquessin un treball concret a curt termini, però que donessin molta visibilitat mediàtica i produissin crispació. La crispació serveix, simultàniament, per donar una petita dosi de satisfacció als descontents i per l’altre, per atraure el morbo dels mitjans de comunicació i de les xarxes socials.
En un primer moment, no van definir-se des d’un punt de vista ideològic. I tampoc el seu nom indicava cap inclinació concreta: ciutadans. En un sistema democràtic europeu, qui no és un ciutadà? Aquest esdevenia, per tant, el partit de tots els ciutadans. Es a dir, el partit de tothom.
Aquest costum de posar-se noms, que ho volen dir tot i que no volen dir res, sembla una constant en els partits de l’anomenada «nova política». Sovint, aquesta no és més que el mateix de sempre amb un nou embolcall de màrqueting.
Però, en un context democràtic, el partit de tothom no existeix. El partit de tothom és el mateix sistema. I, dins d’aquest sistema, els electors poden escollir una o altra opció. El partit de tothom, paradoxalment, esdevé una perillosa drecera envers el Pensament Únic.
Però en el cas de Ciutadans, aquest perill no semblava existir. En un primer moment, el moviment va evitar definir-se políticament. Després, varen decidir que, no només eren social-demòcrates, si no que, al mateix temps, eren liberals! L’últim capítol d’aquesta evolució delirant és el que descarta definitivament la socialdemocràcia de la seva fórmula. Continuarà. I tot això amenitzat amb el fet que el seu líder va formar part de les joventuts del Partit Popular. I que, en més d’una ocasió, la formació s’ha vist obligada a expulsar militants que apareixien en les seves llistes, per evidents connexions d’aquests amb l’extrema dreta. Sense deixar de banda, la seva equidistància pel que fa al règim de Franco. Tot plegat, força sospitós.
Però quan s’esdevé que un individu o una organització política tenen més d’una ideologia i que aquestes es contradiuen, el que passa, en realitat, és que no en tenen cap, d’ideologia. Ciutadans seria, en aquest sentit, una enorme carcassa mediàtica buida, que s’omple d’un o altre contingut en funció de les enquestes. Podríem parlar de la nova ideologia de «l’enquestisme»? Tot arribarà. Però, per ara, el concepte de populisme ens serveix perfectament per definir el fenomen.
Queda clar, per tant, que el partit no es mou en funció d’una idea. El seu motor són estrictament els resultats. Es una aproximació radicalment pragmàtica i cínica al món de la política. Això no vol dir que, ben al darrere, no n’hi hagi una, de ideologia política. I, probablement, es tracti d’una ideologia que no té gaire respecte per la democràcia, ja que la considera un mer instrument per assolir els seu fins.
Ciutadans va passar de ser una associació a entrar en l’arena política al 2006. Des d’aleshores van defensar les seves idees al Parlament de Catalunya. Però va ser a partir de la irrupció i creixement vertiginós de Podemos que Ciutadans va començar a ser un partit important. Son conegudes les paraules d’un destacat empresari parlant de la necessitat d’un «Podemos de dretes»
Des d’aleshores, Ciutadans i Podemos varen passar a aglutinar els descontents i varen rebre el qualificatiu rimbombant de «nova política»
Si bé la seva línia ideològica va ser més aviat erràtica, una constant ha estat sempre la seva oposició frontal al catalanisme i la posada en qüestió del sistema autonòmic. Aquest posicionament va ser rebut per les elits conservadores madrilenyes amb els braços oberts. Els mitjans de comunicació de la capital d’Espanya els donaven visibilitat, presentant-los com a partit de centre-dreta jove i dinàmic. Aquesta imatge venia afavorida pel domini dialèctic de les seves cares visibles, llur joventut i la seva bona presència. Alguns d’ells semblaven talment sortits d’un càsting per una pel·lícula de Wall Street o de la selecció de personal d’una entitat financera.
Amb aquests recolzaments, la formació creixia com l’escuma, fins el punt que es va decidir a fer el salt cap a la política estatal. Però, mentre a Catalunya la dreta espanyola era pràcticament residual, a Madrid era una altra història. Els taronges es van començar a convertir en un element incòmode, un perillós competidor. I, ja se sap que, amb les coses de menjar no s’hi juga. Aquest fet, juntament amb la seva renúncia definitiva a la socialdemocràcia, van provocar una espectacular diàspora de militants. I, des d’aleshores, les seves enquestes no han deixar de caure.
És una llàstima, perquè tant a nivell estatal com a Catalunya existeix un electoral espanyolista però tolerant, dialogant, de centre-dreta que hagués estat fidel a Ciutadans, si aquests no haguessin abusat de la confrontació i la crispació com a mitjans de publicitat i haguessin estat mes coherents. Qui sap, potser la patacada serveix per que recapacitin. Ara com ara, els seus votants se’ls reparteixen PSOE, PP i Vox.
ENLLAÇOS EXTERNS:
El ridícul paperot d’Arrimadas a Waterloo omple la xarxa de sagnants memes
Diari El Nacional, 24 febrer 2019
Rivera evita dimitir tras la debacle y busca oxígeno en un congreso extraordinario
La Vanguardia, 10 novembre 2019
Sobre l'autor
Deixa un comentari