Aldarulls, extremismes i violència
Aldarulls, extremismes i violència
Sembla que en els aldarulls dels últims dies estarien involucrats grups radicals d’extrema esquerra. Carai, nen, quina sagacitat investigadora!, digna del llegendari detectiu Conan, com a mínim.
Cada cop que es produeixen aldarulls sembla que sigui la primera vegada. En realitat, és la mateixa història de sempre. I els més violents són, si més no, els mateixos o amb perfils similars.
És evident que la policia ha de fer la seva feina i investigar fins al últim detall, faltaria més. Però això no vol dir que la opinió pública hagi d’estar bolcada sobre això. No porta cap enlloc. I les conclusions, si fa no fa, són sempre les mateixes. El que potser ens hauríem de preguntar és per què els violents escullen els moments que escullen per actuar? Perquè no trenquen aparadors i cremen containers un cap de setmana qualsevol? Per què trien les dates que trien?
Sense dades a la ma i partint de la pura intuïció, podem imaginar que, tant a la brigada antidisturbis de la policia, com a la banda dels manifestants violents, hi ha un grup reduït, selecte?, que és addicte als esports de risc. Ens referim a personatges que, dia si, dia també, es preparen en gimnasos i llegint pàgines web especialitzades, per aquest tipus de situacions. Es la violència de carrer entesa com un exercici estimulant. En realitat, entenen aquest «esport» com l’essència mateixa de llur existència. Sense dubte, els investigadors sagaços podrien encetar aquesta línia d’investigació.
L’altre vessant, es clar, seria la política. Els violents volen produir un determinat efecte en l’opinió pública, que beneficii els seus interessos. Fer soroll, trencar coses i robar de manera violenta són accions que sempre tenen un impacte fort en els mitjans. Això els permetria amplificar el seu missatge reivindicatiu.
Per la seva banda, alguns policies amb un clar biaix ideològic, tenen una vocació natural a estomacar els radicals, tant com els sigui possible. Aquests darrers serien un autèntic càncer de la societat, des del seu punt de vista. En aquest sentit, es dedicarien, a l’hora de les manifestacions, a escanejar visualment la «massa», per tal de detectar elements estomacables i actuarien de manera expeditiva, sense ni tan sols necessitat de provocació prèvia.
Aquests dos grups que, en condicions normals, són clarament minoritaris i que es repelen mútuament, aconsegueixen arrossegar la resta de manifestants i de policies en un remolí de confusió, adrenalina i corredisses, que acaben provocant tota mena d’excessos i d’accidents fatals.
Però per que l’espurna salti i es propagui al conjunt de persones congregades, és necessari que l’ambient estigui caldejat d’entrada. En una manifestació pacífica i festiva, aquests tipus d’elements són més fàcilment detectables i queden ràpidament aïllats de la resta i neutralitzats.
És per això que el quan i el per què són essencials per anticipar i prevenir aquestes situacions. De fet, les dues últimes «temporades» d’aldarulls que ens ha tocat patir, s’han produït arran de judicis i empresonaments molt i molt qüestionables. Normalment, quan aquests tipus de fets es produeixen, hi ha un primer moment d’astorament. Després ve la indignació. I aquesta porta a la convocatòria de concentracions de tota mena.
Si el tema es suficientment greu, la manifestació s’escalfa, els crits són més forts, etc. És el moment que aprofitaran els violents per començar a actuar. En aquest cas, no hi haurà neutralització, ja que l’acció violenta en concret serà percebuda com un desbordament de la ràbia de la majoria. Això farà que altres, no violents en principi, s’apuntin a la gresca destructiva, fent que resulti molt més difícil detectar els «esportistes» nats.
L’altra raó per aprofitar els moments d’indignació per actuar violentament, és el rèdit polític que, malgrat tot, n’acaben traient els vàndals. Si bé la majoria de la societat rebutja les accions violentes, hi ha una part gens menyspreable d’aquesta que, en silenci, gaudeix d’una espècie de revenja social. En alguns casos, no els cal ni tan sols sortir al carrer. A casa, arraulits al sofà, miren amb gaudi les imatges de l’odi i el caos amb un secret sentiment de satisfacció, d’haver estat venjats per totes les injustícies patides, tinguin o no a veure amb les reivindicacions concretes del moment. I això farà que comencin a simpatitzar seriosament amb aquestes opcions polítiques radicals.
El detectiu Conan
També et pot interessar:
23F: a quí beneficiava el cop?
Sobre l'autor
1 comment
Deixa un comentari
Durant la rendicio de la fortalesa de Mangalore, que va ser lliurada en un armistici pels britanics i la seva posterior retirada, tots el mestissos i estrangers no britanics que es van quedar van ser assassinats, juntament amb 5.600 catolics mangaloreans. Els condemnats per Tippu Sultan per traicio van ser penjats a l’instant, les forques estan aclaparades pel nombre de cadavers que portaven. El riu Netravati estava tan podrit amb la pudor dels cossos moribunds, que els residents locals es van veure obligades a abandonar les cases riberenques. A mes de la persecucio historica, hi ha hagut diversos atacs en la moderna India, duts a terme principalment pels radicals hindus com les onades d’atacs a Karnataka, on els atacs es van dirigir contra les esglesies cristianes i espais de pregaria a Karnataka per la Bajrang Dal ; el governant partit BJP fou acusat de participar-hi. La violencia va comencar a partir del 14 de setembre de 2008 quan prop de 20 esglesies van ser atacades a Mangalore, Udupi, Chikkamagaluru, i en altres districtes de Karnataka. Es va informar posteriorment d’aldarulls menors des de l’estat fronterer de Kerala. Aixi mateix, a Gujarat, on 22 esglesies van ser incendiades o destruides i altres 16 danyades.