23F: A qui beneficiava el cop?
23F: A qui beneficiava el cop?
Estava implicat el rei Joan Carles en el cop d’estat del 23F? Hi va tenir alguna cosa a veure, directa o indirectament? Aquests interrogants han estat flotant en l’ambient durant l’última dècada. Recordem que, fins fa relativament poc, la imatge de Joan Carles I salvant la democràcia era encara inqüestionable. No ha estat fins als darrers deu o dotze anys que aquesta versió s’ha posat realment en entredit.
Què passava a Espanya entre els anys que van de la proclamació de la constitució espanyola al cop d’estat del febrer de 1981?
El que passava a la superfície està documentat. El sistema democràtic comença a caminar, a poc a poc i amb més il·lusió que traça. Però, no obstant, camina. Sota el lideratge d’Adolfo Suarez, es posen en marxa una sèrie de reformes destinades a homologar el sistema espanyol amb el dels estats veïns. Potser la reforma més sonada va ser la legalització del partit comunista, cosa que va desagradar profundament als més nostàlgics del règim.
Però, i entre bambolines? Què es cuinava en els cercles més exclusius, eixits directament de la dictadura? Militars, policies, ex-ministres, jutges i fiscals, alts funcionaris, aristòcrates, bisbes i capellans, banquers i empresaris afins… Tots aquells beneficiaris de quaranta anys de dictadura, estraperlo, autarquia, expropiacions, abusos de tota mena, nepotisme, clientelisme… Com van reaccionar en aquells anys decisius? Estaven a favor de la democràcia o en contra? O potser sentien un total menyspreu o indiferència, per aquell fenomen de masses que no tenia res a veure amb llur realitat? Probablement, una mica de cada.
Quan avui parlem de corrupció solem referir-nos als polítics corromputs en termes pejoratius. De vegades, fins i tot, arribem fins a l’exageració, dient que tots els polítics són, fins a un cert punt, corruptes. Però rarament posem la mirada sobre l’altra part de l’equació, els corruptors. I és que la corrupció beneficia els corruptes, però no només a ells…
Amb el cop de Tejero ens passa una mica el mateix. Fixem la mirada sobre els protagonistes: el tinent-coronel amb tricorni i pistola, els guàrdies civils que l’acompanyen, el general implicat, el coronel que treu els tancs al carrer… Fins i tot el rei que, en un moment donat, anuncia públicament que s’ha acabat la partida. Però qui hi ha darrere de tota aquesta gent? Qui hi ha darrere del rei, darrere dels militars, darrere dels còmplices?
Que la major part dels militars, en aquelles dates, tenien ganes de gresca, no crec que ningú ho posi en dubte avui en dia. Però amb els militars no n’hi havia prou. Calia més recolzaments. Calia diners, suport internacional, calia tenir la força moral, calia que el cop reïxís i que el règim subsegüent subsistís. I això, després d’uns últims anys de franquisme decrèpit, mes el naixement de la democràcia, no era tant senzill. Els calia el suport del rei, sí, però també de la resta de les elits. I del que van fer, dir, pensar, decidir, els membres d’aquestes elits seguim sense saber-ne gran cosa.
Probablement, l’objectiu dels militars, de la majoria si més no, era d’accedir de nou al poder per la força. Però una bona part de les elits era conscient que la autarquia havia deixat el país molt endarrerit respecte al seu entorn, i que si de cop, aquest s’obria a l’exterior, riuades d’inversors es precipitarien, com així va acabar sent. Per cert, potser valdria la pena revisar com es va dur a terme aquesta «transició». Probablement, també, la majoria d’aquests vips haguessin rebut amb satisfacció i entusiasme la implantació d’una dictocràcia: dictadura disfressada de democràcia, que els hagués permès d’accedir als mercats i seguir, com si res, a nivell intern.
Però, tot plegat, potser són tansols cabòries. Ara com ara, aquest és un univers que roman inaccessible pel comú dels mortals. I l’únic que podem fer és elucubrar. Probablement, algun dia, qui sap si dintre de quinze o vint anys més, algú obrirà unes caixes plenes de pols, un arxiu, més oblidat que amagat, i noves dades ho capgiraran tot.
23F: 23 de febrer de 1981, intent de cop d’estat d’Antonio Tejero
Sobre l'autor
Deixa un comentari