Sembla que en els aldarulls dels últims dies estarien involucrats grups radicals d’extrema esquerra. Carai, nen, quina sagacitat investigadora!, digna del llegendari detectiu Conan, com a mínim.
Cada cop que es produeixen aldarulls sembla que sigui la primera vegada. En realitat, és la mateixa història de sempre. I els més violents són, si més no, els mateixos o amb perfils similars.

És evident que la policia ha de fer la seva feina i investigar fins al últim detall, faltaria més. Però això no vol dir que la opinió pública hagi d’estar bolcada sobre això. No porta cap enlloc. I les conclusions, si fa no fa, són sempre les mateixes. El que potser ens hauríem de preguntar és per què els violents escullen els moments que escullen per actuar? Perquè no trenquen aparadors i cremen containers un cap de setmana qualsevol? Per què trien les dates que trien?

Sense dades a la ma i partint de la pura intuïció, podem imaginar que, tant a la brigada antidisturbis de la policia, com a la banda dels manifestants violents, hi ha un grup reduït, selecte?, que és addicte als esports de risc. Ens referim a personatges que, dia si, dia també, es preparen en gimnasos i llegint pàgines web especialitzades, per aquest tipus de situacions. Es la violència de carrer entesa com un exercici estimulant. En realitat, entenen aquest «esport» com l’essència mateixa de llur existència. Sense dubte, els investigadors sagaços podrien encetar aquesta línia d’investigació.

L’altre vessant, es clar, seria la política. Els violents volen produir un determinat efecte en l’opinió pública, que beneficii els seus interessos. Fer soroll, trencar coses i robar de manera violenta són accions que sempre tenen un impacte fort en els mitjans. Això els permetria amplificar el seu missatge reivindicatiu.

Per la seva banda, alguns policies amb un clar biaix ideològic, tenen una vocació natural a estomacar els radicals, tant com els sigui possible. Aquests darrers serien un autèntic càncer de la societat, des del seu punt de vista. En aquest sentit, es dedicarien, a l’hora de les manifestacions, a escanejar visualment la «massa», per tal de detectar elements estomacables i actuarien de manera expeditiva, sense ni tan sols necessitat de provocació prèvia.

Aquests dos grups que, en condicions normals, són clarament minoritaris i que es repelen mútuament, aconsegueixen arrossegar la resta de manifestants i de policies en un remolí de confusió, adrenalina i corredisses, que acaben provocant tota mena d’excessos i d’accidents fatals.

Però per que l’espurna salti i es propagui al conjunt de persones congregades, és necessari que l’ambient estigui caldejat d’entrada. En una manifestació pacífica i festiva, aquests tipus d’elements són més fàcilment detectables i queden ràpidament aïllats de la resta i neutralitzats.

És per això que el quan i el per què són essencials per anticipar i prevenir aquestes situacions. De fet, les dues últimes «temporades» d’aldarulls que ens ha tocat patir, s’han produït arran de judicis i empresonaments molt i molt qüestionables. Normalment, quan aquests tipus de fets es produeixen, hi ha un primer moment d’astorament. Després ve la indignació. I aquesta porta a la convocatòria de concentracions de tota mena.

Si el tema es suficientment greu, la manifestació s’escalfa, els crits són més forts, etc. És el moment que aprofitaran els violents per començar a actuar. En aquest cas, no hi haurà neutralització, ja que l’acció violenta en concret serà percebuda com un desbordament de la ràbia de la majoria. Això farà que altres, no violents en principi, s’apuntin a la gresca destructiva, fent que resulti molt més difícil detectar els «esportistes» nats.

L’altra raó per aprofitar els moments d’indignació per actuar violentament, és el rèdit polític que, malgrat tot, n’acaben traient els vàndals. Si bé la majoria de la societat rebutja les accions violentes, hi ha una part gens menyspreable d’aquesta que, en silenci, gaudeix d’una espècie de revenja social. En alguns casos, no els cal ni tan sols sortir al carrer. A casa, arraulits al sofà, miren amb gaudi les imatges de l’odi i el caos amb un secret sentiment de satisfacció, d’haver estat venjats per totes les injustícies patides, tinguin o no a veure amb les reivindicacions concretes del moment. I això farà que comencin a simpatitzar seriosament amb aquestes opcions polítiques radicals.

El detectiu Conan

També et pot interessar:

23F: a quí beneficiava el cop?

L'entrada Aldarulls, extremismes i violència ha aparegut primer a SOUS.cat.

I si ens acostéssim a l’esclat d’una nova bombolla de l’habitatge?

Portem un any ben bo de pandèmia i anem per la tercera onada, amb previsions d’una quarta. Esperem que la vacunació massiva de la població millori les perspectives. En tot cas, les xifres macroeconòmiques són, si més no, inquietants.

D’una banda, l’alentiment de l’economia ha estat enorme, amb una baixada de PIB en 2020 de l’11%, una xifra mai vista. Al mateix temps, l’endeutament, que ja estava per sobre del PIB, s’ha disparat en aquesta època d’escassetats.

D’entrada, i per motius obvis, les segones residències en zones turístiques, així com el mercat de l’habitatge de segona mà estan patint, hores d’ara ja, un important retrocés.

Per la seva banda, sembla que el mercat de l’habitatge residencial estaria repetint les passes de la bombolla immobiliària de 2008. En aquelles dates, en sis anys el preu mitjà per metre quadrat va caure més d’un 30%, en la crisi més devastadora des dels anys 80 del segle passat, amb una caiguda també espectacular en el nombre de compravendes. En els anys anteriors, des de 1990 fins a 2007 els preus s’havien multiplicat per tres, produint la coneguda bombolla.

                               Bombolla Immobiliària 2008. Sociedad de Tasación

Un nombre gens menyspreable d’empreses del sector varen fer fallida, polvoritzant els anteriors rècords de passius dels seus balanços, en el moment de les seves caigudes.

Segons les previsions de la Caixa, publicades a finals de l’any passat, «el preu de l’habitatge disminuirà a 7 de cada 10 províncies espanyoles el 2021 i creixerà de forma molt moderada a la resta» Segons la mateixa entitat, aquestes previsions serien d’una gran precisió, ja que s’haurien deduït a partir de mostres de Big Data, extretes amb l’ajuda de Machine Learning, un tipus d’intel·ligència artificial.

Val a dir, però, que hi han dades esperançadores de cara a 2021 i 2022. Segons publicava Bankinter també a finals de l’any passat, els fons europeus per la recuperació, li permeten preveure una pujada del PIB de 6,5% al 2021 i del 5,2% al 2022, la qual cosa permetria tornar a col·locar el comptador a zero, per dir-ho d’alguna manera.

Això podria significar que, malgrat que els preus de l’habitatge i del volum de compravenda han de disminuir, podríem veure una recuperació del mercat molt més ràpida que en el cas de la crisi precedent.

Enllaços externs:

La Caixa – Com evolucionarà el preu de l’habitatge a les províncies espanyoles el 2021?

Bankinter – Previsión del PIB en España para 2021 y 2022

Eix Diari – Per què la professió amb més futur és la d’expert en Big Data?

Bismart – Quina diferència hi ha entre machine learning i deep learning?

L'entrada Habitatge 2021. El dia de la marmota? ha aparegut primer a SOUS.cat.