Sembla que en els aldarulls dels últims dies estarien involucrats grups radicals d’extrema esquerra. Carai, nen, quina sagacitat investigadora!, digna del llegendari detectiu Conan, com a mínim.
Cada cop que es produeixen aldarulls sembla que sigui la primera vegada. En realitat, és la mateixa història de sempre. I els més violents són, si més no, els mateixos o amb perfils similars.

És evident que la policia ha de fer la seva feina i investigar fins al últim detall, faltaria més. Però això no vol dir que la opinió pública hagi d’estar bolcada sobre això. No porta cap enlloc. I les conclusions, si fa no fa, són sempre les mateixes. El que potser ens hauríem de preguntar és per què els violents escullen els moments que escullen per actuar? Perquè no trenquen aparadors i cremen containers un cap de setmana qualsevol? Per què trien les dates que trien?

Sense dades a la ma i partint de la pura intuïció, podem imaginar que, tant a la brigada antidisturbis de la policia, com a la banda dels manifestants violents, hi ha un grup reduït, selecte?, que és addicte als esports de risc. Ens referim a personatges que, dia si, dia també, es preparen en gimnasos i llegint pàgines web especialitzades, per aquest tipus de situacions. Es la violència de carrer entesa com un exercici estimulant. En realitat, entenen aquest «esport» com l’essència mateixa de llur existència. Sense dubte, els investigadors sagaços podrien encetar aquesta línia d’investigació.

L’altre vessant, es clar, seria la política. Els violents volen produir un determinat efecte en l’opinió pública, que beneficii els seus interessos. Fer soroll, trencar coses i robar de manera violenta són accions que sempre tenen un impacte fort en els mitjans. Això els permetria amplificar el seu missatge reivindicatiu.

Per la seva banda, alguns policies amb un clar biaix ideològic, tenen una vocació natural a estomacar els radicals, tant com els sigui possible. Aquests darrers serien un autèntic càncer de la societat, des del seu punt de vista. En aquest sentit, es dedicarien, a l’hora de les manifestacions, a escanejar visualment la «massa», per tal de detectar elements estomacables i actuarien de manera expeditiva, sense ni tan sols necessitat de provocació prèvia.

Aquests dos grups que, en condicions normals, són clarament minoritaris i que es repelen mútuament, aconsegueixen arrossegar la resta de manifestants i de policies en un remolí de confusió, adrenalina i corredisses, que acaben provocant tota mena d’excessos i d’accidents fatals.

Però per que l’espurna salti i es propagui al conjunt de persones congregades, és necessari que l’ambient estigui caldejat d’entrada. En una manifestació pacífica i festiva, aquests tipus d’elements són més fàcilment detectables i queden ràpidament aïllats de la resta i neutralitzats.

És per això que el quan i el per què són essencials per anticipar i prevenir aquestes situacions. De fet, les dues últimes «temporades» d’aldarulls que ens ha tocat patir, s’han produït arran de judicis i empresonaments molt i molt qüestionables. Normalment, quan aquests tipus de fets es produeixen, hi ha un primer moment d’astorament. Després ve la indignació. I aquesta porta a la convocatòria de concentracions de tota mena.

Si el tema es suficientment greu, la manifestació s’escalfa, els crits són més forts, etc. És el moment que aprofitaran els violents per començar a actuar. En aquest cas, no hi haurà neutralització, ja que l’acció violenta en concret serà percebuda com un desbordament de la ràbia de la majoria. Això farà que altres, no violents en principi, s’apuntin a la gresca destructiva, fent que resulti molt més difícil detectar els «esportistes» nats.

L’altra raó per aprofitar els moments d’indignació per actuar violentament, és el rèdit polític que, malgrat tot, n’acaben traient els vàndals. Si bé la majoria de la societat rebutja les accions violentes, hi ha una part gens menyspreable d’aquesta que, en silenci, gaudeix d’una espècie de revenja social. En alguns casos, no els cal ni tan sols sortir al carrer. A casa, arraulits al sofà, miren amb gaudi les imatges de l’odi i el caos amb un secret sentiment de satisfacció, d’haver estat venjats per totes les injustícies patides, tinguin o no a veure amb les reivindicacions concretes del moment. I això farà que comencin a simpatitzar seriosament amb aquestes opcions polítiques radicals.

El detectiu Conan

També et pot interessar:

23F: a quí beneficiava el cop?

L'entrada Aldarulls, extremismes i violència ha aparegut primer a SOUS.cat.

Estava implicat el rei Joan Carles en el cop d’estat del 23F? Hi va tenir alguna cosa a veure, directa o indirectament? Aquests interrogants han estat flotant en l’ambient durant l’última dècada. Recordem que, fins fa relativament poc, la imatge de Joan Carles I salvant la democràcia era encara inqüestionable. No ha estat fins als darrers deu o dotze anys que aquesta versió s’ha posat realment en entredit.

Què passava a Espanya entre els anys que van de la proclamació de la constitució espanyola al cop d’estat del febrer de 1981?

El que passava a la superfície està documentat. El sistema democràtic comença a caminar, a poc a poc i amb més il·lusió que traça. Però, no obstant, camina. Sota el lideratge d’Adolfo Suarez, es posen en marxa una sèrie de reformes destinades a homologar el sistema espanyol amb el dels estats veïns. Potser la reforma més sonada va ser la legalització del partit comunista, cosa que va desagradar profundament als més nostàlgics del règim.

Però, i entre bambolines? Què es cuinava en els cercles més exclusius, eixits directament de la dictadura? Militars, policies, ex-ministres, jutges i fiscals, alts funcionaris, aristòcrates, bisbes i capellans, banquers i empresaris afins… Tots aquells beneficiaris de quaranta anys de dictadura, estraperlo, autarquia, expropiacions, abusos de tota mena, nepotisme, clientelisme… Com van reaccionar en aquells anys decisius? Estaven a favor de la democràcia o en contra? O potser sentien un total menyspreu o indiferència, per aquell fenomen de masses que no tenia res a veure amb llur realitat? Probablement, una mica de cada.

Quan avui parlem de corrupció solem referir-nos als polítics corromputs en termes pejoratius. De vegades, fins i tot, arribem fins a l’exageració, dient que tots els polítics són, fins a un cert punt, corruptes. Però rarament posem la mirada sobre l’altra part de l’equació, els corruptors. I és que la corrupció beneficia els corruptes, però no només a ells…

Amb el cop de Tejero ens passa una mica el mateix. Fixem la mirada sobre els protagonistes: el tinent-coronel amb tricorni i pistola, els guàrdies civils que l’acompanyen, el general implicat, el coronel que treu els tancs al carrer… Fins i tot el rei que, en un moment donat, anuncia públicament que s’ha acabat la partida. Però qui hi ha darrere de tota aquesta gent? Qui hi ha darrere del rei, darrere dels militars, darrere dels còmplices?

Que la major part dels militars, en aquelles dates, tenien ganes de gresca, no crec que ningú ho posi en dubte avui en dia. Però amb els militars no n’hi havia prou. Calia més recolzaments. Calia diners, suport internacional, calia tenir la força moral, calia que el cop reïxís i que el règim subsegüent subsistís. I això, després d’uns últims anys de franquisme decrèpit, mes el naixement de la democràcia, no era tant senzill. Els calia el suport del rei, sí, però també de la resta de les elits. I del que van fer, dir, pensar, decidir, els membres d’aquestes elits seguim sense saber-ne gran cosa.

Probablement, l’objectiu dels militars, de la majoria si més no, era d’accedir de nou al poder per la força. Però una bona part de les elits era conscient que la autarquia havia deixat el país molt endarrerit respecte al seu entorn, i que si de cop, aquest s’obria a l’exterior, riuades d’inversors es precipitarien, com així va acabar sent. Per cert, potser valdria la pena revisar com es va dur a terme aquesta «transició». Probablement, també, la majoria d’aquests vips haguessin rebut amb satisfacció i entusiasme la implantació d’una dictocràcia: dictadura disfressada de democràcia, que els hagués permès d’accedir als mercats i seguir, com si res, a nivell intern.

Però, tot plegat, potser són tansols cabòries. Ara com ara, aquest és un univers que roman inaccessible pel comú dels mortals. I l’únic que podem fer és elucubrar. Probablement, algun dia, qui sap si dintre de quinze o vint anys més, algú obrirà unes caixes plenes de pols, un arxiu, més oblidat que amagat, i noves dades ho capgiraran tot.

23F: 23 de febrer de 1981, intent de cop d’estat d’Antonio Tejero

L'entrada 23F: A qui beneficiava el cop? ha aparegut primer a SOUS.cat.

No deixa de resultar curiós que, elecció rere elecció, militàncies diverses, així com entitats socials, demanin insistentment dues coses als partits independentistes: d’una banda, unitat; i de l’altre, dates concretes, full de ruta.

En realitat, la primera d’aquestes exigències és simplement absurda i va contra la democràcia mateixa. El fet que un partit o un altre defensi la independència, no vol dir que hagi de deixar de banda la seva ideologia i, per tant, la seva raó de ser. No hi ha un partit independentista més legitim que un altre.

La independència és una idea transversal, com la república, i el fet de ser socialdemòcrata o liberal o qualsevol altra cosa, no dóna més punts a un partit per accedir al lideratge del conjunt de partits que defensen aquesta opció.

De fet, el grup sobiranista, constituiria, en conjunt, un hipotètic arc parlamentari en equilibri. Al centre-esquerre i trobem ERC, que defensaria la socialdemocràcia i al centre-dreta, JxCat, posicionat com a força més o menys liberal. A l’esquerra d’ERC hi trobem la CUP i potser ECP, mentre que a la dreta de JxCat hi hauria el joveníssim PDCat i el nounat PNC.

Es cert que aquests dos darrers partits no tenen representació parlamentària, però també és cert que llur trajectòria és encara molt minsa. L’espai post-convergent no ha acabat del tot la seva regeneració, tot i que sembla que està força avançada.

D’altra banda, pel que fa a ECP, malgrat que no es posiciona realment com a independentista, s’autodenomina sobiranista i està a favor de l’amnistia dels presos polítics.

En qualsevol cas, el moviment independentista no és un partit, ni tan sols una coalició de partits, si no l’estructura bàsica d’un parlament, d’una democràcia al complet, potser fins i tot d’un règim? que, malgrat les sonores dissonàncies, camina, amb la lentitud parsimoniosa d’un paquiderm, en una direcció més o menys difusa. Els líders polítics no necessiten unir-se, si no simplement posar-se d’acord en aquells punts que siguin crucials pel que sigui considerat bé comú. I això ho poden fer si tenen el que s’anomena sentit d’estat. I, ara com ara, malgrat les disputes, malgrat els incidents i les punyalades per l’esquena, ho estan aconseguint. Ens pot agradar més o menys, des d’un punt de vista estètic, però, fins ara, funciona.

Pel que fa al full de ruta, potser que baixéssim de la figuera, no?

A pilota passada, els comentaristes més espavilats ens han explicat com de malament ho havien fet aquests i aquells polítics, i els de més enllà. Que haurien hagut de fer això i no allò, que haurien d’haver parlat amb aquest i no amb aquell, que van dir això, però en canvi van fer allò altre. A pilota passada, sempre és fàcil detectar les pífies. Sobretot, quan n’hi ha hagut moltes, de pífies.

I si ens estigués fallant la perspectiva?

Si ens haguessin dit, fa deu o dotze anys, que ara estaríem aquí, la major part de nosaltres ens haguéssim tronxat de riure. Literalment. Ens hagués semblat ridícul o, com a mínim, ciència ficció. I, tanmateix, la situació és realment la que és, no és un somni ni un malson, és ben bé la veritat.

Fer el que ha fet el conjunt de l’independentisme en el transcurs de la darrera dècada és simplement al·lucinant. És que ho han fet tot malament, diuen alguns. Però, és que hi havia una manera correcta de fer-ho, tot això? Els polítics, simplement, han fet el que bonament han pogut, improvisant a cada canvi de rasant. I, de fet, se n’han sortit força bé, ja que, ara com ara, el més greu han estat contusions i empresonaments; això si, greus, en alguns casos. Però, tinguem en compte que, històricament, aquest tipus de processos poden degenerar en situacions molt i molt crítiques, tant a nivell econòmic com d’integritat física. I no ha estat, ara com ara, el cas.

Exigir un full de ruta és legítim, però és que per molt full de ruta que es fabriqui ara, d’aquí a mitja hora poden haver canviat les circumstàncies totalment i, per tant, el full serà paper mullat. El que vulgui seguir endavant amb el seu projecte independentista, haurà de saber acceptar la realitat, tal i com és. També haurà d’assumir que aquesta realitat és més canviant que mai. I haurà d’assimilar que aquest procés, si avança, només podrà ser amb lentitud i amb una sola i constant seguretat: la incertesa.

ERC : Esquerra Republicana de Catalunya, centre-esquerra
JxCat : Junts per Catalunya, centre-dreta
CUP : Candidatura d’Unitat Popular, extrema-esquerre
ECP : En Comu Podem, extrema-esquerra (aliat de Podemos)
PdCat : Partit Democrata de Catalunya, dreta liberal
PNC : Partit Nacionalista de Catalunya, dreta nacionalista

L'entrada La Incertesa ha aparegut primer a SOUS.cat.

En algun moment dels darrers mesos, una de les cares visibles de la política espanyola, representant de Ciudadanos, va ser batejada a les xarxes socials com la Montapollos, amb gran ressò també als mitjans de comunicació tradicionals.

La monumental debacle de Ciutadans / Ciudadanos en les darreres eleccions és deguda, entre altres, a factors conjunturals. En podríem destacar la recent aparició en escena de Vox, que hauria trasbalsat les rutines de vot dels electors de dreta i d’extrema dreta. Però, deixant de banda aquests factors circumstancials, la monumental patacada vindria a demostrar que, tot i sent rendible a curt o mig termini, la crispació i la manca de coherència, a la llarga, passen factura. I de vegades les factures són molt elevades. Estaríem, doncs, davant del desinflament d’un enorme suflé?

La formació taronja va néixer al 2005, com una plataforma per defensar els drets dels castellanoparlants a Catalunya. Varen aprofitar un buit important en el panorama polític català del moment. En aquella època, Convergència i Unió mantenia encara un paper hegemònic, que venia de dècades. Pel que fa al PSC, que havia estat durant tot aquell temps a l’oposició, va accedir a la presidència de la Generalitat amb el tripartit. La meitat més catalanista d’aquest partit tenia la iniciativa en aquell moment, com han canviat les coses! Per la seva banda, el Partit Popular a Catalunya semblava tenir més connexió amb un passat d’unitat de destí en l’universal, que no pas amb la realitat catalana.

Ciudadanos, logo

En aquest context i aprofitant el descontent evident d’una part de la població que es va sentir orfe, Ciutadans va començar a aparèixer en l’escena mediàtica a base de magnificar els problemes entre el català i el castellà. L’estratègia era simple: tot i que no hi havia una preocupació important pel tema de la llengua, el fet d’aparèixer en els mitjans de comunicació posant en entredit un dels pilars bàsics del nacionalisme imperant els donava molta visibilitat. I donava als seus potencials electors la sensació que, finalment, hi havia algú que feia alguna cosa, que “fotia canya als poderosos”. Aquest va ser el principi de la «política pollo». Era Ciutadans contra tothom.

Els «pollos» consisteixen bàsicament a defensar causes que no impliquessin un treball concret a curt termini, però que donessin molta visibilitat mediàtica i produissin crispació. La crispació serveix, simultàniament, per donar una petita dosi de satisfacció als descontents i per l’altre, per atraure el morbo dels mitjans de comunicació i de les xarxes socials.

En un primer moment, no van definir-se des d’un punt de vista ideològic. I tampoc el seu nom indicava cap inclinació concreta: ciutadans. En un sistema democràtic europeu, qui no és un ciutadà? Aquest esdevenia, per tant, el partit de tots els ciutadans. Es a dir, el partit de tothom.
Aquest costum de posar-se noms, que ho volen dir tot i que no volen dir res, sembla una constant en els partits de l’anomenada «nova política». Sovint, aquesta no és més que el mateix de sempre amb un nou embolcall de màrqueting.

Però, en un context democràtic, el partit de tothom no existeix. El partit de tothom és el mateix sistema. I, dins d’aquest sistema, els electors poden escollir una o altra opció. El partit de tothom, paradoxalment, esdevé una perillosa drecera envers el Pensament Únic.

Però en el cas de Ciutadans, aquest perill no semblava existir. En un primer moment, el moviment va evitar definir-se políticament. Després, varen decidir que, no només eren social-demòcrates, si no que, al mateix temps, eren liberals! L’últim capítol d’aquesta evolució delirant és el que descarta definitivament la socialdemocràcia de la seva fórmula. Continuarà. I tot això amenitzat amb el fet que el seu líder va formar part de les joventuts del Partit Popular. I que, en més d’una ocasió, la formació s’ha vist obligada a expulsar militants que apareixien en les seves llistes, per evidents connexions d’aquests amb l’extrema dreta. Sense deixar de banda, la seva equidistància pel que fa al règim de Franco. Tot plegat, força sospitós.

Però quan s’esdevé que un individu o una organització política tenen més d’una ideologia i que aquestes es contradiuen, el que passa, en realitat, és que no en tenen cap, d’ideologia. Ciutadans seria, en aquest sentit, una enorme carcassa mediàtica buida, que s’omple d’un o altre contingut en funció de les enquestes. Podríem parlar de la nova ideologia de «l’enquestisme»? Tot arribarà. Però, per ara, el concepte de populisme ens serveix perfectament per definir el fenomen.

Queda clar, per tant, que el partit no es mou en funció d’una idea. El seu motor són estrictament els resultats. Es una aproximació radicalment pragmàtica i cínica al món de la política. Això no vol dir que, ben al darrere, no n’hi hagi una, de ideologia política. I, probablement, es tracti d’una ideologia que no té gaire respecte per la democràcia, ja que la considera un mer instrument per assolir els seu fins.

Ciutadans va passar de ser una associació a entrar en l’arena política al 2006. Des d’aleshores van defensar les seves idees al Parlament de Catalunya. Però va ser a partir de la irrupció i creixement vertiginós de Podemos que Ciutadans va començar a ser un partit important. Son conegudes les paraules d’un destacat empresari parlant de la necessitat d’un «Podemos de dretes»

Des d’aleshores, Ciutadans i Podemos varen passar a aglutinar els descontents i varen rebre el qualificatiu rimbombant de «nova política»

Si bé la seva línia ideològica va ser més aviat erràtica, una constant ha estat sempre la seva oposició frontal al catalanisme i la posada en qüestió del sistema autonòmic. Aquest posicionament va ser rebut per les elits conservadores madrilenyes amb els braços oberts. Els mitjans de comunicació de la capital d’Espanya els donaven visibilitat, presentant-los com a partit de centre-dreta jove i dinàmic. Aquesta imatge venia afavorida pel domini dialèctic de les seves cares visibles, llur joventut i la seva bona presència. Alguns d’ells semblaven talment sortits d’un càsting per una pel·lícula de Wall Street o de la selecció de personal d’una entitat financera.

Amb aquests recolzaments, la formació creixia com l’escuma, fins el punt que es va decidir a fer el salt cap a la política estatal. Però, mentre a Catalunya la dreta espanyola era pràcticament residual, a Madrid era una altra història. Els taronges es van començar a convertir en un element incòmode, un perillós competidor. I, ja se sap que, amb les coses de menjar no s’hi juga. Aquest fet, juntament amb la seva renúncia definitiva a la socialdemocràcia, van provocar una espectacular diàspora de militants. I, des d’aleshores, les seves enquestes no han deixar de caure.

És una llàstima, perquè tant a nivell estatal com a Catalunya existeix un electoral espanyolista però tolerant, dialogant, de centre-dreta que hagués estat fidel a Ciutadans, si aquests no haguessin abusat de la confrontació i la crispació com a mitjans de publicitat i haguessin estat mes coherents. Qui sap, potser la patacada serveix per que recapacitin. Ara com ara, els seus votants se’ls reparteixen PSOE, PP i Vox.

ENLLAÇOS EXTERNS:

El ridícul paperot d’Arrimadas a Waterloo omple la xarxa de sagnants memes

Diari El Nacional, 24 febrer 2019

Rivera evita dimitir tras la debacle y busca oxígeno en un congreso extraordinario

La Vanguardia, 10 novembre  2019

L'entrada Montapollos: la crispació inconsistent tenia un preu ha aparegut primer a SOUS.cat.